L’anivellació topogràfica, els mètodes altimètrics, tenen com a finalitat obtenir o marcar la cota d’un o diversos punts. En aquesta presentació s’expliquen breument els mètodes altimètrics de topografia clàssica, i la pràctica d’anivellació geomètrica que es realitza en l’assignatura «Mètodes Topogràfics» del Grau en Enginyeria Geomàtica i Topografia de la Universitat Politècnica de València.

Els observables altimètrics presos per topografia clàssica, els DESNIVELLS, caldrà corregir dels efectes de l’esfericitat i la refracció, ja que aquests comencen a notar-se a partir dels 200 o 300 m.

El que sí anem a menysprear és la manca de paral·lelisme de les superfícies de nivell, i considerarem únicament el que s’anomena la «Cota geomètrica», que és la que es pren amb el nivell o taquímetre, sense cap correcció física.

Anivellació geomètrica

L’instrument emprat per a la realització d’una anivellació geomètrica és el nivell o equialtímetre. Podem establir la següent classificació:

Anivellació geomètrica simple

Amb l’ús d’aquest mètode d’anivellació topogràfica, la longitud del tram a anivellar es prou curta com perquè l’anivellació estigua composta per un únic eix. Es pot al seu torn resoldre de dues maneres diferents, pel punt mitjà o pel punt extrem.

Anivellació geomètrica composta

La longitud del tram a anivellar és massa gran per poder fer-ho amb un únic eix, per tant s’obtindrà el desnivell entre dos punts A i B com a resultat de diverses anivellacions geomètriques simples.

El desnivell resultant entre els punts A i B serà la suma de totes les lectures a mira d’esquena, menys la suma de totes les lectures de front.

Sempre que sigua possible, i amb l’objectiu de comprovar les dades, es realitzaran itineraris tancats, o en tot cas s’intentarà que es parteixa d’un punt de cota coneguda i s’arribe a un altre punt de les mateixes característiques. Els errors de tancament obtinguts es compensaran posteriorment.

Anivellació trigonomètrica

Com ja s’ha comentat, l’anivellació trigonomètrica s’efectua amb l’ajuda d’un taquímetre o una estació total, amb dos instruments obtindrem un valor al qual anomenarem com «t», que serà la diferència de nivell entre el punt al que fem punteria (mira o prisma de reflexió) i el centre òptic de l’aparell.

Per calcular el desnivell entre dos punts A i B, havent col·locat l’instrument en el punt A, serà necessari conèixer l’altura a la qual hem col·locat l’aparell així com l’altura del prisma (o la lectura de mira en el seu cas).

Aquest mètode té l’avantatge que podem calcular el desnivell existent entre punts relativament allunyats, ja que el telescopi pot bascular i no ens veiem limitats per pendents molt acusades.

Tot i que no és una metodologia generalment utilitzada, pot millorar-se la precisió mitjançant l’ús de visuals recíproques i simultànies, col·locant un instrument a cada extrem.

Anivellació GNSS

Dins de l’anivellació topogràfica, l’anivellació GNSS és actualment una de les més freqüents. Aquesta anivellació no ofereix gran precisió, a més, té l’inconvenient que estem jugant amb dues superfícies de referència, això és, el GNSS realitza els seus mesuraments sobre l’el·lipsoide (una aproximació matemàtica de la superfície terrestre), però quan parlem de cotes geomètriques, preses per mètodes clàssics, sempre ens referim a cotes sobre el geoide (una superfície equipotencial).

Anivellació expedita

Aquest tipus d’anivellació, poques vegades utilitzada, ofereix precisions pitjors que el metre. Es realitza amb baròmetres o altímetres que es basen en els anteriors, en definitiva són instruments que mesuren la pressió atmosfèrica, lògicament estan fortament influïts per les condicions atmosfèriques que varien contínuament en l’espai i en el temps.